Quebrantahuesos 2010

El primer dia que es va obrir el termini per apuntar-se a la QH 2010, vaig fer la preinscripció meva i la d’en Xevi. Aquesta mítica prova, la millor d’Espanya i de les millors d’Europa, té cap a 20.000 inscrits i es sortegen les 8.000 places que permet la organització per poder donar la qualitat que es mereix.

Ves per on, ens va tocar!! Li dic a n’en Xevi: noi preparat que ens en anem a la QH 2010!

La Quebrantahuesos sempre es fa el dissabte abans de St. Joan. Així doncs, el divendres abans, ja ens tens amb en Xevi, el seu germà l’Albert i jo mateix cap a Sabiñánigo.

Aquest any és la 20ena edició. Pel que fa a mi, amb aquesta ja seran 11 les meves participacions.

L’ambient és excepcional, la organització modèlica, en fi com sempre. Dona gust acompanyar a uns amics a un event com aquest.

Les prediccions per dissabte amenacen a pluja.

El dia de autos, ens desplacem amb el cotxe des de l’allotjament fins la sortida, però hi ha tanta gent, que hem de deixar el cotxe uns 2 kms abans de l’arribada en un parking improvisat. Ens hi arribem amb bici. A la sortida, ens col•loquen en calaixos segons el dorsal adjudicat, per colors, segons el millor temps que tinguis a la QH, si és la primera vegada, doncs segons ordre d’inscripció.

Sortida puntual, amb helicòpters de TV, Protecció Civil, etc. Amb l’Albert estem junts a la sortida i serà l’únic moment perquè ell marxarà de sortida i ja no el tornaré a veure fins l’arribada. En Xevi està col•locat més enrere. Se surt a tota pastilla pels carrers de Sabiñánigo, carretera de Jaca i direcció Somport. La mitja és molt elevada i tothom va molt depressa. En arribar a Somport arribo a veure el capdavant de la cursa. Dec tenir cap a 1.000 corredors al davant.
Comencem a pujar Somport i comença a ploure, a mesura que pugem augmenta la pluja. En arribar a dalt, plou de valent. Comença la baixada amb molt poca visibilitat i la carretera plena d’aigua.
La baixada és molt i molt llarga, ja en sec és perillosa, doncs amb pluja encara més. Començo a patir fred i cada vegada més. Faig la baixada tremolant. Tots els planer d’aproximació al segon port (el temible Marie Blanque) els faig sense poder-me treure la fred de sobre. No sóc l’únic, veig molts corredors al voltant meu que també tremolen. Se m’adormen les mans, no sento els dits, no puc frenar, en fi, un patiment!

Comencem el 2n port, el Marie Blanque. Els primers 4 kms són suaus. Al km 5 comença la pujada de veritat. Aquest any sense la calor de l’estiu, el pujo més bé que mai. Sense forçar, reservo forces pel que resta. Plou. A dalt hi ha boira. La baixada del port vaig en compte, perquè també es perillosa amb pluja i gairebé no sento els dits i les mans.

Vaig en un grup petit fins a la població de Laruns al peu del Portalet.
Comencem el 3r port. Són gairebé 30 kms. El grup porta un bon ritme. Al contrari que altres anys que als peus del Portalet ja havia acabat les forces (amb el BTT sempre vaig curt de fons, no entreno més de 2 hores), doncs aquest any em trobo bé (de moment) Segueixo el grup tot i que el ritme és molt elevat. Encara plou. Cap el km16, apareix el que en Perico Delgado en diu l’home del “mazo”. Òstia tu! Com que no sentia les mans, no podia agafar el menjar de l’esquena, per tant, no he menjat prou i a sobre he forçat excessivament el ritme. He “gripat” el motor! A la meitat del Portalet hi ha un avituallament sòlid i líquid, m’aturo i s’apropen 2 voluntaris que em donen de menjar i veure sense que jo hagi de baixar de la bici (mira que en són d’amables aquesta gent! i això que ells també estan sota la pluja i més estona que jo). M’incorporo a la pujada em tot posat a veure si em recupero. Em passa tota la gent que havia deixat enrere a l’inici de la pujada i també molts d’altres. Continua plovent suaument.
Em faig el ferm propòsit de tornar a la QH havent-la preparat a consciència i no com sempre faig que vinc sense haver fet entrenament de fons.
Finalment arribo a dalt, començo a baixar i no puc posar el plat gran, no tinc força als dits. M’aturo i el poso com puc. Continuo la baixada, em costa de seguir els grups perquè amb el compact em falten pinyons. No sento les mans i no puc frenar bé. A mitja baixada s’acaba la pluja.
Arribem al darrer port, Hoz, allà ja m’he recuperat (una mica) i puc avançar alguns corredors, faig la baixada (que és plena de revolts perillosos) aprofitant que la conec avanço altres corredors més prudents (sinó pots pujant... doncs baixant). Empalmem la carretera que ens durà a la meta amb un grupet, en el grupet tenim l’honor de portar en Fernando Escartin. Arribem a meta no sense haver vist i “patit” com un ciclista impresentable era portat a roda per un altre pocavergonya en moto (he fet servir uns mots que es poden escriure, però els que tenia al pensament són molt pitjors).
Arribo a la meta amb la roba seca, fa sol, estic molt satisfet i cansat.
L’Albert ha arribat fa una estona i al cap de poc arriba en Xevi. Mengem tant com volem. Anem a recollir el diploma i el trofeu que ja està a punt (com no!) i cap a l’hotel.
Tots contents i al contrari que en alguna altra ocasió, tots parlem de l’any que ve, sembla que encara ens n’han quedat ganes.
Vull deixar constància que en els 11 anys que he participat, la QH ha canviat molt, el meu primer any, el 1994, erem menys de 1000 participants, ara 8000. L’arribada era a la plaça del poble. Les inscripcions eren manuals. La capacitat hotelera de Sabiñánigo ha augmentat molt. El poble també ha millorat moltíssim. En fi, tot ha anat a més per bé.
Només una sola cosa no ha canviat: l’amabilitat dels voluntaris i de les persones de Sabiñánigo. En totes les edicions no he patit, ni he vist mai una paraula desagradable, ni tampoc un gest. Pot ser n’hi ha, però no n’he vist. I això que motius n’hi ha: ciclistes que agafen igourts per 10 o 12, acompanyants que s’atipen i seuen a la carpa en el lloc dels ciclistes. Tramposos que surten abans d’hora (tot i el xip), en fi, res de tot això pot fer malbé la QH.
Totalment recomanable, això sí, prepareu-vos bé que no és un passeig.
http://www.quebrantahuesos.com/