Transpirenaica. Etapa 3

.
.
TRANSPIRENAICA SETEMBRE 2008
Del 9 al 13 de setembre

Etapa 3.
Dijous dia 11
Vielha – Luz-Saint Sauver

Hem sortit de Vielha direcció Bossot i avall que fa baixada. El dia ja amenaçava pluja. Aquests del temps s’equivoquen tot sovint, però avui em temo que l’encertaran de ple!
La previsió inicial era fer nit a Bossost, però finalment varem agafar allotjament a Vielha. Això suposa menys quilòmetres ahir i més avui.

Són uns 12 quilòmetres fins a Bossost i sort que sé on és el trencant per agafar el Portillon perquè només es veu rètol si vas en direcció Vielha, però en direcció Bossost no és veu.
El Portillon va fent durant 9 kms, és un bon aperitiu. A dalt tampoc hi ha el rètol del port amb l’alçada, només hi ha els pals.
La baixada és espectacular i acaba al St. Mamet que si no recordo malament és el poble d’en Laurent Jalabert. S’arriba a Banyeres i ja està tot indicat cap al Peyressurde.
Començo el Peyressurde i em cau el primer ruixat del dia. Poca cosa, perquè de seguida escampa. Faig tot el port amb alguna crisi entremig. És un port molt bonic de fer i de veure. A dalt faig la foto de rigor a la pedra on es veu d’on vinc (Argelés) i on vaig (St. Jean de Luz). És el que tots busquem, no? Qui som, d’on venim, i on anem

La baixada és espectacular, per gaudir, bon asfalt i cap a la població d’Arreau (molt bonica per veure, quedarà pendent). I comença el coll d’Aspin. Abans de començar-lo aprofito per posar-me el paravent, els peucs perquè comença a ploure i amenaça a tempesta forta amb uns núvols negres, trons i llamps.
Vaig fent l’Aspen i trobo l’asfalt moll, però no plou gaire. Quan falten 4 kms per l’arribada (le sommet en diuen ells), hi ha el tram més dur, allà on va atacar en Ricco amb el 53X17 diuen; jo ni pensar-hi de posar-lo.
Quan faig cim fot un fred i un vent de mil dimonis, tenim la tempesta a sobre.
També han fet cim una colla de ciclistes que pugen amb les bicis de minusvàlid, altres els agafa la tempesta a mitja pujada. Això seu si que te mèrit i no el que faig jo. Els faig una foto a ells i una altra per nosaltres.
M’abrigo d’hivern rigurós i cap avall. Cau una tempesta forta, forta. Baixo amb molt de compte perquè no veig gaire res i la carretera te un pam d’aigua. Quedo moll de cap a peus.
Ara ja comencem a tenir-li al peu al coll a l’etapa, però encara queda el cim del dia, el Tourmalet.
M’aturo a Sainte Marie de Campane a menjar alguna cosa i em canvio de dalt a baix.
Començo el Tourmalet amb màniga llarga, “perneres” i cap amunt. Els primers kms són per agafar ritme. Em vaig trobant bé tota la pujada, fins i tot millor que tots els ports anteriors, però guardo forces perquè li tinc molt respecte al Tourmalet. El fet que hagi refrescat l’ambient em fa sentir millor. Abans d’arribar a la Mongie es torna posar a ploure de valent, agafo xubasquero i amunt. A la Mongie atrapo dos ciclistes que porten un maillot de Manlleu. Suposo que van junts però cadascú puja al seu ritme. No els canviaria les cames perquè em sembla que van pitjor que jo. Ara un d’ells porta una Specialized Tarmac que no està malament.
Jo continu amunt al meu ritme que, de moment, és bo.
La pluja forta dura fins la Mongie i després afluixa una mica, però m’acompanya fins a dalt de tot.
Els dos kms finals se’m fan eterns. Com diu en Perico: “el hombre del mazo” devia estar amagat en algun revolt i em costa d’arribar a dalt de tot.
A més el darrer km del Tourmalet te una pendent mitja del 9,5%.
Quan arribo a dalt s’ha format una boira que gairebé no ens deixa ni fer les fotos, a més augmenta. Tot i així fem fotos.
Em canvio la part de dalt entera, m’abrigo d’hivern i per avall.
No veig res de res i haig de baixar amb molt de compte, haig de frenar moltíssim i gairebé hi deixo les pastilles de fre. També em quedo encarcarat de mans i braços.
He deixat passar a la Maria amb el cotxe i no ho havia d’haver fet perquè em serviria de referència amb les llums. Aprofito que em passa un altre cotxe i el segueixo, així puc baixar molt més ràpid.
El començament de la baixada està molt malament, li convé un repàs. Ara de la fabulosa vista que deu haver-hi, no he pogut veure’n res. No veia més enllà de 10 metres.
La baixada va millorant i és llarguíssima, continua plovent, el terra també és ben moll. Em mullo els peus, les cames, el coulotte... i començo a agafar fred. No us penseu que sóc l’únic “bitxo raro”, he trobat uns quants ciclistes pujant.
La baixada et porta fins a Luz mateix, però no s’acaba mai, en sec ha de ser molt millor. Baixo molt i molt ràpid a pesar que la carretera és ben molla, però tinc tantes ganes d’arribar que em deixo anar.
Arribo a l’hotel on no puc parar de petar les dents. Fins que no m’he fotut dins la dutxa d’aigua calenta una estona llarga, no milloro. També tinc les cames dures com pedres, entre els kms i l’aigua, ai demà !!
Ara, a descarregar el cotxe, eixugar robar per demà, perquè avui n’he gastat un munt. Menjar, dormir de pressa per recuperar forces i demà l’Aubisque.

Total 6.24 hores, 126 kms i 2980 kcal

Per cert, l’hotel és diu Londres, però és del temps d’en Sherlock Holmes o abans, no és ni del segle XX, és del XIX. Hauria de tenir Wi-fi, però la contrasenya no em permet entrar, en fi. Que hauré d’esperar a demà per penjar la crònica.